Que la teva mirada sigui mirada clara,
sigui mirada d'infant, que transparenta l'ànima.
Que el teu somriure sigui somriure ample,
força que neix de dins, ganes que es contagien,
bon humor que doni sentit al quefer de la teva jornada.
Que les teves paraules siguin valentes paraules,
que no amaguin la veritat i no temin proclamar-la.
Que siguin la veu d'aquells que ja no poden ni alçar-la.
Que les teves mans siguin mans entrellaçades,
mans amb unes altres esteses, obertes, no solitàries.
Mans unides i fortes que avui construeixin el demà.
Que el teu caminar sigui compartida caminada,
que cerqui obrir amb uns altres petjades de nova esperança.
Que el teu camí acompanyi el caminar del poble en marxa.
Que la teva vida sigui donació, perquè valgui la pena
ser viscuda i no gastada.
Tan fàcil que hauria de poder ser, i tan difícil que resulta de vegades
dimarts, 27 de febrer del 2007
dilluns, 26 de febrer del 2007
´Qüestió de gustos, suposo
Els tòpics diuen que a les noies no ens agrada el futbol. A mi, m’agrada trencar tòpics. M’encanta el futbol.
Suposo que té a veure amb el fet que és una de les coses que feia amb el meu pare de petita. Cada dos caps de setmana, anar al Camp Nou. El bikini del bar del costat de casa, el cacaolat, la gorra que em va fer la meva àvia i una bandera gegant que portava el meu cosí (abans podies portar banderes gegants i no passava res. Ara no. Es veu que es podrien considerar armes de destrucció massiva).
Els primers records son amb el Shuster, el Lineker, el Migueli o l’Urruti. A mi, sempre em va agradar el Quini. No vaig entendre mai lo del segrest fins que vaig ser gran, però la seva cara quan el van alliberar, la tinc gravada a la memòria. Més endavant, el Dream Team i ara el Ronaldhino, l’Eto’o i companyia. També recordo com a espcial, la Lliga del 86, que es va guanyar a fora, i quan van arribar els jugadors els vam anar a rebre a la Gran Via. Recordo que només es veia l’autocar del Julia, però ja en vaig tenir prou. I la Copa d'Europa del 92 a Wembley. El meu pare era a Madrid per feina, i el primer que vam fer va ser trucar-lo a l'hotel i brindar junts encara que fos a la distància.
Potser ara ja no hi ha una sensació romàntica en el futbol. Ja no hi ha el sentiment que es desprenia abans, potser tot és una maquinària tan gran de fer diners que ningú hi posa l'ànima.
Però quan vas al camp, tot canvia. Ara, ja no entro gratis i ja no puc anar a cada partit. Vaig quan el pare li fa mandra o al tiet li fa por (li va agafar una embòlia en un Barça-Madrid, i des de llavors, els partits de gran tensió prefereix veure’ls a casa), però sempre que hi vaig, recupero la il·lusió. El Barça-Atlethic el tinc reservat. És el meu segon equip, i tot i que ara està en hores baixes, sempre és especial. Ahir, sabia que guanyaríem, sabia que seria un bon partit, les coses últimament no rutllen el que haurien de rutllar i havia de ser un bon partit. Per dues hores vaig poder realment desconnectar de tot plegat, vaig recordar la meva infància; la olor dels puros (tampoc és que sigui massa agradable, la veritat), les iaies cridant, els nens i nenes emocionats. El Guily roba la pilota abans de mig camp, comença a córrer i tothom comença a cridar,.... fa la passada de la mort a l’Eto’o, i ... es fa el silenci.... xuta... i aquest cop falla,... però tot d’aplaudiments i crits esperonen.
Per cert, si el Ronaldinho arriba a marcar aquell xut al pal, s’enfonsa l’estadi....
És qüestió de gustos, suposo.
Suposo que té a veure amb el fet que és una de les coses que feia amb el meu pare de petita. Cada dos caps de setmana, anar al Camp Nou. El bikini del bar del costat de casa, el cacaolat, la gorra que em va fer la meva àvia i una bandera gegant que portava el meu cosí (abans podies portar banderes gegants i no passava res. Ara no. Es veu que es podrien considerar armes de destrucció massiva).
Els primers records son amb el Shuster, el Lineker, el Migueli o l’Urruti. A mi, sempre em va agradar el Quini. No vaig entendre mai lo del segrest fins que vaig ser gran, però la seva cara quan el van alliberar, la tinc gravada a la memòria. Més endavant, el Dream Team i ara el Ronaldhino, l’Eto’o i companyia. També recordo com a espcial, la Lliga del 86, que es va guanyar a fora, i quan van arribar els jugadors els vam anar a rebre a la Gran Via. Recordo que només es veia l’autocar del Julia, però ja en vaig tenir prou. I la Copa d'Europa del 92 a Wembley. El meu pare era a Madrid per feina, i el primer que vam fer va ser trucar-lo a l'hotel i brindar junts encara que fos a la distància.
Potser ara ja no hi ha una sensació romàntica en el futbol. Ja no hi ha el sentiment que es desprenia abans, potser tot és una maquinària tan gran de fer diners que ningú hi posa l'ànima.
Però quan vas al camp, tot canvia. Ara, ja no entro gratis i ja no puc anar a cada partit. Vaig quan el pare li fa mandra o al tiet li fa por (li va agafar una embòlia en un Barça-Madrid, i des de llavors, els partits de gran tensió prefereix veure’ls a casa), però sempre que hi vaig, recupero la il·lusió. El Barça-Atlethic el tinc reservat. És el meu segon equip, i tot i que ara està en hores baixes, sempre és especial. Ahir, sabia que guanyaríem, sabia que seria un bon partit, les coses últimament no rutllen el que haurien de rutllar i havia de ser un bon partit. Per dues hores vaig poder realment desconnectar de tot plegat, vaig recordar la meva infància; la olor dels puros (tampoc és que sigui massa agradable, la veritat), les iaies cridant, els nens i nenes emocionats. El Guily roba la pilota abans de mig camp, comença a córrer i tothom comença a cridar,.... fa la passada de la mort a l’Eto’o, i ... es fa el silenci.... xuta... i aquest cop falla,... però tot d’aplaudiments i crits esperonen.
Per cert, si el Ronaldinho arriba a marcar aquell xut al pal, s’enfonsa l’estadi....
És qüestió de gustos, suposo.
divendres, 23 de febrer del 2007
14.05h. una eternitat per endavant. Millor alegrar-la amb bombolles refrescants.
14.06h. vaig a la zona de café i begudes fredes. trec un euro, el poso a la màquina i premo el boto.
14.07h. Perquè coi tinc un tallat a les meves mans?????????!!!!!!!!!!!!!!????????
De com no puc tenir el cap a un lloc (a mil llocs, de fet, i cap aquí) i fer vida normal.
14.06h. vaig a la zona de café i begudes fredes. trec un euro, el poso a la màquina i premo el boto.
14.07h. Perquè coi tinc un tallat a les meves mans?????????!!!!!!!!!!!!!!????????
De com no puc tenir el cap a un lloc (a mil llocs, de fet, i cap aquí) i fer vida normal.
dijous, 22 de febrer del 2007
Dissabte, xerrant i rient sobre homes i la meva vida, un company em va dir que el meu problema amb els homes és que el meu nivell d’exigència no és alt; és altíssim.
Jo no ho veig així. És més, crec que és una excusa. Dient això, el problema és meu, demano massa; el problema ja no és que no atregui a homes interessants, no és que no sigui miss univers o miss simpatia. El problema és que sóc massa exigent.
I això em fa enfadar i, alhora, em fa posar trista.
Em fa enfadar perquè em qüestiono moltíssim, perquè arribo a la conclusió que potser és així. Però també em fa posar trista perquè sé que no demano tant, que no només és un problema meu. Que és cosa de dos.
Jo no ho veig així. És més, crec que és una excusa. Dient això, el problema és meu, demano massa; el problema ja no és que no atregui a homes interessants, no és que no sigui miss univers o miss simpatia. El problema és que sóc massa exigent.
I això em fa enfadar i, alhora, em fa posar trista.
Em fa enfadar perquè em qüestiono moltíssim, perquè arribo a la conclusió que potser és així. Però també em fa posar trista perquè sé que no demano tant, que no només és un problema meu. Que és cosa de dos.
dimecres, 21 de febrer del 2007
dimarts, 20 de febrer del 2007
dilluns, 19 de febrer del 2007
Què passa quan sents que has sigut injusta amb un amic o amiga?
Què passa quan has dit alguna veritat dura i cruel? I alhora sents que l’altre no s’ho mereix?
A mi, em passa que els remordiments em persegueixen eternament. I fan que sigui incapaç de remuntar una amistat que podria tornar a créixer, doncs, en el fons, dir la veritat no hauria de suposar trencar amb un amic.
Però em fa mal haver fet mal als altres. I és més, la veritat no sempre és única, hi ha mil veritats, mil versions de la vida. I la meva no té perquè ser la certa.
Sovint penso que el temps cura les ferides que no sé tancar amb paraules, però les ferides mai es curen soles si no les mimes, els dediques temps.
Suposo que he d’aprendre a ser més sincera amb els demés (i amb mi mateixa també), he de fer front i encarar que no sempre pot ploure a gust de tothom.
Per cert, el diluvi d’aquest cap de setmana, una delícia pels sentits.
Què passa quan has dit alguna veritat dura i cruel? I alhora sents que l’altre no s’ho mereix?
A mi, em passa que els remordiments em persegueixen eternament. I fan que sigui incapaç de remuntar una amistat que podria tornar a créixer, doncs, en el fons, dir la veritat no hauria de suposar trencar amb un amic.
Però em fa mal haver fet mal als altres. I és més, la veritat no sempre és única, hi ha mil veritats, mil versions de la vida. I la meva no té perquè ser la certa.
Sovint penso que el temps cura les ferides que no sé tancar amb paraules, però les ferides mai es curen soles si no les mimes, els dediques temps.
Suposo que he d’aprendre a ser més sincera amb els demés (i amb mi mateixa també), he de fer front i encarar que no sempre pot ploure a gust de tothom.
Per cert, el diluvi d’aquest cap de setmana, una delícia pels sentits.
dijous, 15 de febrer del 2007
La paradoxa de Sant Valentí
De peu, els tres timbres del metro comencen a sonar i de cop em veig entre parada i parada envoltada d’un mar de gent que no conec. De cop, un pensament em neguiteja, no li vull donar importància però està allà, no marxa; potser és pq. reflexioni i mediti la meva opinió al respecte.
Avui és Sant Valentí els aparadors estan replets de cors i cursilades, els programes de radio parlant de les demostracions d’amor, a la televisió pel·lícules d’amor, etc. Però mirant al meu voltant m’he preguntat quanta gent del vago devia celebrar aquest dia? I sobretot, perquè?
Pq. és una tradició d’enamorats? (pq. aquest dia? Qualsevol dia és bo per celebrar que estimes a algú, no?)
Pq. és una costum? (bueno, però no deixa de considerar-se una costum espanyola i tant pot ser costum avui com demà o qualsevol dia, no? )
Pq. és la roda de la societat la que porta a celebrar aquestes dates? (potser pensen que si no celebren Sant Valentí no estimen prou a la seva parella, no?)
Pq. el consumisme obliga a celebrar aquest dia? (potser avui la gent està més disposada a gastar-se diners per algú altre. Potser pensen que és obligatori fer un regal material per demostrar l’amor que senten?)
Pq. es veuen obligats? (que els porta al punt de veure’s obligats?)
Pq ... ???
Realment no ho sé pq. celebren Sant Valentí, l’única resposta que podria admetre, crec, és que sempre és bon dia per celebrar que s’estimen i que estan enamorats i celebren aquest amor sigui Sant Valentí o sigui Sant Fermí. O sigui que ho celebren dia rere dia, pensant que avui serà el darrer dia que estaran junts i lluitant pq. la flama del seu amor no s’apagui; independentment dels regals o les bogeries d’amor que es puguin fer.
Crec que les demostracions d’amor s’haurien de fer més sovint i no en dies puntuals. Qui sap, potser el món aniria millor. Hi ha tantes i tantes maneres d’estimar i de demostrar-ho que a vegades un regal es queda curt per demostrar el que sents.
Però la paradoxa de la vida m’ha parat els pensaments, l’home del meu costat llegeix el diari i s’ha parat en una noticia on deia que un guerriller de Colòmbia estava esperant un transplantament de rostre. Si, de rostre el pobre home només tenia la boca; no tenia ni ulls, ni nas, ni orelles.
Curiós no? Jo pensant en com es pot demostrar l’amor i aquest pobre home sense rostre. Com ho podria dir ... que injusta és la vida i que estúpids som a vegades.
Avui és Sant Valentí els aparadors estan replets de cors i cursilades, els programes de radio parlant de les demostracions d’amor, a la televisió pel·lícules d’amor, etc. Però mirant al meu voltant m’he preguntat quanta gent del vago devia celebrar aquest dia? I sobretot, perquè?
Pq. és una tradició d’enamorats? (pq. aquest dia? Qualsevol dia és bo per celebrar que estimes a algú, no?)
Pq. és una costum? (bueno, però no deixa de considerar-se una costum espanyola i tant pot ser costum avui com demà o qualsevol dia, no? )
Pq. és la roda de la societat la que porta a celebrar aquestes dates? (potser pensen que si no celebren Sant Valentí no estimen prou a la seva parella, no?)
Pq. el consumisme obliga a celebrar aquest dia? (potser avui la gent està més disposada a gastar-se diners per algú altre. Potser pensen que és obligatori fer un regal material per demostrar l’amor que senten?)
Pq. es veuen obligats? (que els porta al punt de veure’s obligats?)
Pq ... ???
Realment no ho sé pq. celebren Sant Valentí, l’única resposta que podria admetre, crec, és que sempre és bon dia per celebrar que s’estimen i que estan enamorats i celebren aquest amor sigui Sant Valentí o sigui Sant Fermí. O sigui que ho celebren dia rere dia, pensant que avui serà el darrer dia que estaran junts i lluitant pq. la flama del seu amor no s’apagui; independentment dels regals o les bogeries d’amor que es puguin fer.
Crec que les demostracions d’amor s’haurien de fer més sovint i no en dies puntuals. Qui sap, potser el món aniria millor. Hi ha tantes i tantes maneres d’estimar i de demostrar-ho que a vegades un regal es queda curt per demostrar el que sents.
Però la paradoxa de la vida m’ha parat els pensaments, l’home del meu costat llegeix el diari i s’ha parat en una noticia on deia que un guerriller de Colòmbia estava esperant un transplantament de rostre. Si, de rostre el pobre home només tenia la boca; no tenia ni ulls, ni nas, ni orelles.
Curiós no? Jo pensant en com es pot demostrar l’amor i aquest pobre home sense rostre. Com ho podria dir ... que injusta és la vida i que estúpids som a vegades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)